:: BalldeDiables.cat ::

Per Salvador Palomar - La Teiera

Com cada 7 de setembre, el ball de diables de les Borges del Camp encapçalà la professó de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Riera des de la seva ermita fins a l’església de la població. Aquesta és una de les poques mostres vives de l’antiga manera de fer el ball de diables al Baix Camp. Hi pot participar tothom que disposi de la indumentària adequada –de fet, hi ha persones que només fan de diable en aquesta diada– i s’hi apunti prèviament. Cada diable es porta les seves pròpies carretilles, en una bossa o un civader. I, evidentment, no hi ha Llucifer, ni diablessa, ni tabalers com en els balls de diables d’altres comarques. És una manera de fer el ball de diables que ha comportat una forma d’evolucionar pel carrer característica, amb un considerable consum de pirotècnia i una extraordinària riquesa patrimonial pel que fa als vestits, de roba gruixuda i amb motius decoratius retallats i cosits al damunt. A les Borges es poden veure magnífics exemples de vestits, de confecció relativament recent, que continuen aquesta tradició.

A Reus, l’anada dels diables al santuari també és oberta a la participació. Cal inscriure’s prèviament i sol passar que el programa de festes surt massa tard per fer-ho, però és possible. La diversitat d’indumentària a la capital del Baix Camp també és notable i llueix en el recorregut pel passeig de Misericòrdia, la tarda del 25 de setembre.

Les Borges del Camp i Reus constitueixen dos exemples d’un model de ball de diables que es troba en curs de desaparició, perquè són minoria les poblacions de la comarca on les colles mantenen aquests trets característics quant als vestits i, sobretot, a la manera de portar les carretilles cada diable.

Potser cal cercar les raons d’aquesta desaparició en el canvi de funció dels diables en el marc de les nostres festes majors. Portar les pròpies carretilles a l’espatlla és prou pràctic –i segur– en desfilades rituals com els de les Borges o a la baixada cap al santuari de Misericòrdia a Reus. Possibilita disparar un bon nombre de carretilles, tot mantenint un nivell constant de foc. No s’adiu tant a les sortides amb poca pirotècnia en què cal anar passant amb el que toca i on aviat hi ha diables que es quedarien sense pirotècnia si una mà sàvia no s’encarregués de gestionar la misèria. Portar les pròpies carretilles al damunt és menys còmode per fer enceses conjuntes, tot i que no les impedeix en absolut. I, si hi ha pressupost, un bon ceptrot carregat de carretilles pot generar el necessari espectacle en entrar a la plaça. Fins i tot, si no n’hi ha i la resta del correfoc s’ha cobert a cop de carretilla escadussera i molt de retronar de tabals.

Fer-se el vestit un mateix –o tenir cura de trobar qui el confeccioni– amb una decoració singular afavoreix la diversitat d’indumentària que ha caracteritzat els diables del Baix Camp. Però pot ser més pràctic i barat encarregar-ne una vintena de cop, tots iguals. És evident que es poden tirar igualment carretilles amb un vestit o altre.

No es tracta, però, de reivindicar l’antic ball de diables des del sentiment romàntic o des d’una defensa abstracta de la «tradició». Tot plegat, penso que la reflexió sobre la pervivència del model històric de ball de diables del Baix Camp s’ha de fer en el context d’una valorització d’aquesta manifestació festiva, considerant que forma part dels rituals de cada celebració local i que constitueix una part significativa dels nostre patrimoni cultural. Una reflexió que no és gens banal. Sobretot quan, en el present, un marc legal generat des d’àmbits que poca cosa tenen a veure amb la nostra realitat festiva afavoreix ben poc les pràctiques tradicionals que empren pirotècnia. L’especificitat de les tradicions locals i el valor patrimonial són bons arguments per reivindicar l’excepcionalitat que justifica adaptar la norma general.

Salvador Palomar
http://cat.bloctum.com/spalomar/2008/09/20/diables-del-baix-camp/