:: BalldeDiables.cat ::

Ens trobem al cafè la Cantonada, al costat del Mercat de Tarragona, amb el Jordi Bertran Luengo. El Jordi és filòleg, programador cultural des del 1985 a l’administració pública i també com a freelance, autor i coautor de diversos llibres i articles, com ara “El Ball de Bastons a Tarragona”, “Espectacles itinerants i processons a la ciutat de Tarragona en l’època medieval”, “El Ball de Diables de Tarragona, teatre i festa a Catalunya”, “Els balls parlats a Alcover”, “El Ball de Serrallonga. Bandolers i trabucs”, “Guia de les Festes de Santa Tecla”, “Manual de Producció tècnica”, etc. És també col·laborador de diverses publicacions, com ara la revista Descobrir Catalunya, i membre fundador del Ball de Diables de Tarragona. Un bon currículum, sí senyor, i ens deixem coses al tinter.

Dragabales – Parlem de l’actualitat dels diables. Avui dia el món del ball de diables experimenta canvis constants. Apareixen nous grups, nous tipus d’actuacions, nous elements pirotècnics. Els models de grups de foc que teníem definits fins ara encara són vigents o s’han d’ampliar?

Jordi Bertran – Per començar crec que classificar quan es parla de cultura popular és complicat. El món dels diables és un món molt canviant. Així com altres aspectes de la cultura popular han estat més estructurats i molt més pautats al llarg de la història, aquest sortosament ha estat més canviant. Dic sortosament perquè quan una cosa és molt pautada li pot passar el mateix que li ha passat a la sardana, de tant pautat que ha estat, ha quedat ancorada en el passat. Els diables són més canviants i això al meu entendre l’ha dotat d’un dinamisme que l’ha apropat a persones que ens hem acabat interessant per la cultura popular i que difícilment ens haguessin atret altres móns com el de la sardana.

Respecte a les tipologies o classificacions, al II Congrés de Cultura Popular vam definir tres tipologies i crec que aquesta classificació ja supera la classificació del primer congrés, ja que la primera diferenciava dos grups, els històrics i els no històrics, i dins dels històrics el model del Camp de Tarragona-Penedès i el model Baix Camp-Priorat. A la classificació del segon congrés de cultura ja es classifica el ball de diables, el bestiari, i -amb els braços molt oberts- les colles de foc per aglutinar tota una sèrie d’elements que es diferencien de la resta bàsicament per l’ús d’elements pirotècnics diríem menys tradicionals.

Ara , crec que s’han creat noves formes. Actualment el que més m’interessa són la gent que està fent espectacle de foc però que no tenen cap voluntat de dir-se diables. Treballen el món de la pirotècnia i el món dels diables i de la cultura popular però des d’un punt de vista professional i rigorós. Treballs com els de la gent de Xarxa Teatre del País Valencià, els d’Iguana Teatre a Mallorca o els de la Companyia del Foc a Catalunya, concretament de Ripollet, marquen un punt i a part. Són gent que han partit d’uns elements tradicionals més o menys amplis, segurament molt vinculats al món dels diables i la pirotècnia, els han reestudiat, i n’han fet una altra cosa. Fins i tot alguns han demostrat que són capaços de ser més tradicionals que els mateixos tradicionals. L’últim treball de la Companyia del Foc era tot un exemple magistral de pirotècnia antiga, un treball científic, d’investigació i molt tradicional.

Dragabales – Creus que potser falta una mica de prestigi a aquest món dels diables?

Jordi Bertran – És normal que els diables no tinguem prestigi en molts llocs i per raons ben intrínseques. Cal recordar que, fins no fa gaire temps, els diables eren representats per persones de la més baixa condició econòmica, era el paper que ningú no volia fer. Tenim fins després de la guerra civil els casos de Sant Quintí de Mediona o de l’Arboç. A més el ball de diables és un ball parlat crític i això genera poques complaences. Aquest paper crític no és agradable per a determinades autoritats. Per exemple, el Ball de Dames i Vells de Tarragona el 2003 ha tingut un problema important amb el Partit Popular i també amb l’equip de govern de l’Ajuntament. Això l’Oriol Grau ho ha explicat en algun mitjà de comunicació. És normal que els balls crítics creïn malestar entre les classes polítiques però crec que això és saludable i és bo. Altre tema és que hi ha persones en balls de diables que es passen per un extrem o per l’altre, és a dir, o que censuren als seus propis companys o bé que substitueixen la crítica, la ironia i la sàtira per l’insult, la injúria i la calúmnia. El tercer problema és un problema de seguretat dels diables. Recordo la jornada de seguretat que es va muntar a Reus per la Federació de Diables i Dimonis. Vaig poder veure que molta gent, durant molts anys, no ha tingut gens clar les mínimes normes de seguretat.

Però no tothom ho veu així. Un dels últims treballs que he acabat és un manual de seguretat sobre focs d’artifici i grups de foc. És un manual que em va encarregar la Generalitat. Així doncs, entenc que el ball de diables no es veu com un element negatiu. Existeixen autoritats que entenen que hi ha un desconeixement motivat pel creixement dels grups de foc i el que cal és buscar solucions i ajudar tant als grups com als organitzadors a l’hora de muntar actes festius amb pirotècnica.

Dragabales – Es publicarà dins la Col·lecció d’Eines de Cultura Popular?

Jordi Bertran - Sí, però us he de dir que ara mateix no sé quan sortirà. Es va acabar en un moment que s’estava en un procés de canvi de govern. Això és un encàrrec del CPCPTC. Segurament el títol es dirà “Focs d’artifici i grups de foc. Manual de seguretat de la festa”. És un desenvolupament del “Manual de Producció tècnica” que vam fer l’Eduard Nadal i jo. Els editors van veure que aquest tema de la pirotècnia era interessant i ens van demanar que ho desenvolupéssim més. També ho vam fer arran del que vam veure en aquelles jornades de seguretat, la situació era més greu del que ens pensàvem. Hi ha gent que no té uns nivells bàsics. Tampoc vull dir que la gent que genera més situacions de risc sigui la gent menys tradicional. Els accidents els han tingut tant els diables tradicionals com els no tradicionals.

A la banda positiva veiem que els diables s’han introduït d’una manera àmplia a tots els territoris dels PPCC i a més s’ha multiplicat els grups de diables infantils, que poden garantir el futur. Sembla que el ball de diables ha aconseguit un prestigi social de manera bastant general.

Dragabales - Com veus aquestes organitzacions que s’han creat al voltant del ball de diables ? Quina feina hauria de fer una federació o una coordinadora de diables?

Jordi Bertran – Ho veig bé, associar-se és un dret que tenim des de que hi ha democràcia. A partir d’aquí, a les ciutats on la festa és una part molt important del seu patrimoni, associar-se a una coordinadora o una federació està bé però penso que no deixa de ser un tràmit administratiu.

Les jornades de la Federació sobre seguretat van estar molt bé, qualsevol iniciativa d’aquest tipus que es faci està molt bé. S’haurien d’haver publicat. No sé perquè no ho van fer, suposo que per manca de pressupost. En tot cas la Federació ha assumit una suplència de tasques que no ha fet l’administració. Hi ha tota una feina a fer i no tot és responsabilitat dels diables, també s’ha de treballar amb l’àmbit dels organitzadors dels actes. Em consta que a les Terres de l’Ebre s’ha fet molta pedagogia. S’ha fet un taller itinerant amb el programa Arrels de la Generalitat.

També crec que la reivindicació de la part teatral del ball de diables que va fer la Coordinadora dels centenaris va ser molt important. Fonamental, bàsic, per entendre d’on venen els diables. L’organització de la Mostra dels diables centenaris també va permetre als balls de diables veure’s uns als altres i a vegades això és molt important. Crec que actualment la Coordinadora està en una situació letàrgica.

Cal dir que a altres territoris dels PPCC també existeix aquesta teatralitat, per exemple els dimonis dels Ports, i que també provenen d’un món de teatralitat medieval. També hem de destacar el Congrés de Balls Parlats. Tot això ha estat molt positiu.

Per un altra banda, no m’agrada això de batre records. Ja es va demostrar una altra vegada quan s’organitzaven les trobades de diables de Catalunya. No té massa sentit. Els participants no poden veure els altres grups. No hi pot haver un intercanvi real d’experiències, que potser és el més interessant d’una trobada. A mi les macro-concentracions en general no m’agraden. És més, el pitjor que li ha passat a la cultura popular del país en aquesta etapa democràtica és l’organització de macro-trobades de tot tipus: les de gegants, les de diables, les de bastons, capgrossos ... La cultura popular si té una característica important és que, per molt senzilla que sigui, és important. No cal sumar un munt de gent. A les falles de la Riera de la Vigília de Reis no cal ser sis mil persones encenent-les. Els rècords no tenen gaire sentit.

Dragabales – Has parlat dels organitzadors com una part responsable de qualsevol acte de grups de foc.

Jordi Bertran – És clar, ho diu el decret dels grups de foc. Per exemple, els ajuntaments tenen una part de responsabilitat en l’organització dels correfocs. Han de saber què s’ha programat i el que està succeint. I és més, a Catalunya històricament la festa és una competència pròpia de les administracions públiques locals, és un tret diferencial. El decret dels grups de foc va sortir arran d’una mort i això va generar que en pocs dies es desencallés un tema que estava aturat feia una pila d’anys i això és una mica trist. És un decret amb sentit comú encara que hi ha molts llocs on no s’aplica. És un decret molt tolerant amb totes les formes de foc existents i que intenta equilibrar el patrimoni amb el risc.

Dragabales – I què passa amb les colles infantils?

Jordi Bertran - La legislació de pirotècnia actual diu que els menors de vuit anys no poden tirar cap mena de pirotècnia. Els de 8 a 14 anys poden tirar la classe 1, els de 14 a 18 anys la classe 2 i els majors de 18 la classe 3. Les carretilles que actualment trobem al mercat totes són de classe 2 o 3. La coordinadora dels centenaris va fer una feina important en el sentit de pressionar i motivar a les pirotècnies perquè s’engegués una proposta sobre aquest tema. La Pirotècnia Igual té una proposta presentada a Madrid d’una carretilla de classe 1, amb el gramatge adequat perquè ho puguin disparar nens de 8 a 14 anys. Que hi ha nens menors de 8 anys ? Llavors s’hauria de canviar tota la llei de l’estat espanyol i això ja ho veig molt difícil. En tot cas, aquesta proposta de la Igual està molt bé però sembla que el tema està aturat a Madrid per una manca d’agilitat del ministeri competent que només fa que posar problemes.

Mentre això no es resolgui s’ha de buscar altres solucions. Per exemple, a Tarragona l’any passat l’Ajuntament va prendre la decisió de comprar, sota la seva responsabilitat, carretilles de la classe 2 però sense el tro, amb la qual cosa el gramatge total passava a ser de classe 1. Hi va haver una voluntat dels organitzadors de l’acte, en aquest cas l’Ajuntament , perquè hi haguessin unes mesures complementàries de seguretat. Es van comprar en aquest cas a la Pirotècnica Ricardo Caballer. A més, aquesta carretilla porta una doble caputxa. Una, a la part de la metxa, l’anomenat caputxó, que és obligatori segons la instrucció tècnica complementària, que diu que tots els articles pirotècnics han de sortir embalats amb una protecció a la metxa. L’estadística diu que la causa més alta d’accidents és per l’incompliment d’aquesta instrucció. La segona caputxa la porta al cul, perquè sigui més difícil una possible fuga.

Dragabales – Un tema molt complicat és el de les assegurances. Hi ha alguna solució final al problema?

Jordi Bertran – Al manual de seguretat parlem àmpliament de les assegurances. El problema més gros és que els diables, a diferència dels castellers, no tenim una pòlissa d’accidents. En el cas dels castellers ho fa la Coordinadora.

També s’ha d’anar en compte amb l’assegurança que es contracta. Coneixem casos d’organitzadors i de grups de foc que han tingut problemes amb l’assegurança per temes de picaresca. Per exemple, un organitzador que té contractat un grup de foc i anuncia l’actuació com a espectacle. Aquest grup de foc té un accident i vol cobrir-ho amb la seva asseguradora, però la pòlissa no recull que fa espectacles, la seva pòlissa recull que fa cercaviles o correfocs. I, és clar, els espectacles amb pirotècnia es regeixen tots per les ordres ministerials i el grup de foc no tenia la pòlissa dins l’apartat corresponent d’espectacle professional que hauria de tenir.

També han tingut problemes grups que no tenien especificat que tenien cobertura que implica a les classes 1, 2 i 3 de pirotècnia i, per exemple, han fet una pòlissa per a la classe 1 i estan tirant carretilles de la classe 3. O bé, casos de grups que han actuat fora del seu territori immediat i la pòlissa no incloïa aquestes actuacions fora de la seva província.

Però tot i això, abans de parlar de pòlisses caldria parlar d’una certa maduresa per part d’una certa gent. He vist l’any 2003 grups que actuaven amb gent que no era soci del grup, és a dir, que era el primer dia que actuava sense cap preparació o cap classe anterior.

Dragabales – Sí, però per exemple, el model del Baix Camp és un model obert.

Jordi Bertran – Doncs el model del Baix Camp és el model més segur. És molt clar com funciona. Tu tens un vestit en propietat i surts. Per tant, si tens un vestit en propietat, has fet molt més esforç que qualsevol altra persona que arriba en un lloc cinc minuts abans i li diuen que ha de sortir perquè falta gent. Afegim que l’Ajuntament té una llista de participants i a més es tracta d’un model molt circumscrit a unes festivitats concretes molt puntuals. Conclusió: és un model molt segur.

És com el que pot passar en un Salt de Plens de la Patum, on la majoria de la gent té unes bones nocions de seguretat. A la Patum tens l’espai limitat, tens un acompanyant i els vestits van molt buscats i ho porten gent amb molta experiència. He saltat dues vegades els Plens com a Ple i a mi em va passar el vestit una persona que no podia saltar per raó d’edat. Això vol dir que aquesta persona traspassa el seu lloc a un altre i és molt més conscient que una persona que va puntualment a una sortida.

És un model de diable a tenir molt en compte els diables de Berga. Hi ha un llibre de l’Albert Rumbo sobre la Patum que és molt interessant. Ja vaig dir, ja fa anys, que hi ha molts punts de coincidència entre Tarragona i la Patum i, sostinc, que existeix un eix claríssim de diables i altres manifestacions festives que van des de Berga al Garraf i Penedès, Camp de Tarragona i acaba al País Valencià. I en aquest treball de la Patum de Berga de l’Albert Rumbo això es veu claríssim, hi ha un procés històric molt paral·lel entre els diables de la Patum i els de Tarragona.

Dragabales – El Diables de la Patum són un exemple clar de com era un ball de diables a l’edat mitjana, encara sense parlaments, utilitzant el mim, el gest, amb elements propis del teatre medieval.

Jordi Bertran - Crec que sí, és un element festiu molt visual i anterior a la utilització de la paraula en els balls i això també el fa molt modern. A més la pirotècnia que fan servir és molt maca.

Penso que un dels elements que alguns dels diables tradicionals no han entès és el fet de que la pirotècnia ha d’evolucionar. Mireu, les carretilles que es feien a Reus fins als anys 70 no tenen res a veure amb les carretilles que vaig començar a tirar l’any 83 i 84. I només havien passat 15 anys: Recordo el Salvador Palomar que ens va donar les carretilles de Reus, les de la pirotècnia l’Espinós, que ara ja no en fabrica i les vam provar juntament amb les de la Igual. I una de les sàvies decisions va ser agafar les de la Igual. Això ha canviat i la pirotècnia ha evolucionat moltíssim i hi ha molts balls de diables que no ho tenen clar.

Tinc molt clar que s’ha d’ampliar la gamma sense trencar els elements que en podíem dir carretilles i sortidors de forma genèrica. S’ha instaurat una mena de comoditat de no buscar coses noves. Si vas per les festes del país ho veus. Hi ha elements preciosos i crec que en una de les coses amb què tenim més sort és que, a Catalunya, tenim vàries pirotècnies. Al País Valencià, arran de que hi ha grups de foc, les pirotècnies també fabriquen pirotècnia de diables. Opino que alguns dels balls de diables tradicionals, no tots, han quedat estancats. Al correfoc de Tarragona hi ha grups de foc no tradicionals que usen pirotècnia tradicional però en lloc d’utilitzar tres tipus, n’usen el triple. Tenim moltes gammes de carretilla, de diferents colors, amb diferents tons, diferents xiulades, diferents sortidors.

A més, també existeix aquesta gent professional que també han redescobert coses més antigues. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’octubre a València al Simposi Internacional de Pirotècnia que s’organitza cada dos anys en un país diferent i vaig veure grups de diables usant en maces i ceptrots la pirotècnia tradicional però d’una manera magistral. Han recuperat elements antics que s’afegien a les maces perquè hi hagués mobilitat en aquestes maces, perquè la carretilla no fos l’únic element que girés. També hi ha altres coses que poden girar al costat de la carretilla. Tu pots afegir coses que a l’espectador li generen sensacions diferents. Diferents figures geomètriques que generen sensacions visuals a l’espectador i no es fan amb altres elements que amb carretilles i sortidors. Ja sé que aquí de seguida hi ha gent que s’exclama. Per exemple, unes de les coses que generen discussió són els volcans i les candeles romanes que s’utilitzen a la carretillada de l’Arboç. He sentit opinions contràries. Però, el que és cert, és que la idea de modernitzar cada cop la pirotècnia ha sigut pròpia de sempre del ball de diables. Els coets de la patum ja no els fan amb paper com als anys 40, la cosa ha canviat.

Renovar sense perdre la tradicionalitat, sense perdre la seguretat i trencar la normativa. Això sí, sense convertir-lo en un castell de focs ambulant . Crec que molts diables tradicionals i també colles modernes s’han de mentalitzar. Qui s’apunti a la modernització és el qui triomfarà. Em sorprèn que hi hagi gent molt jove que vulgui fossilitzar coses que ens vam inventar l’any 83 i no ho entenc.

Dragabales – El ball de diables és exportable com a espectacle?

Jordi Bertran – És clar que sí. Crec que el que no és exportable és anar a fer correfocs per Europa. Crec que és exportable una cercavila, una carretillada o una representació del ball parlat. Recordo quan vam anar amb el Ball de Diables de Tarragona a Camerino, la ciutat del Papa Borja, on fan un festival de teatre medieval molt important, i vam fer una representació amb uns apunts de traducció italiana. Va funcionar molt bé. El que no funciona és anar als peus de la torre Eiffel a tirar carretilles al damunt de les persones que fan cua per pujar a la torre.

Amb això els Comediants han anat sempre pel davant. Tot i així no crec en l’exportació de coses. Un element que vol ser exportable s’ha de comprometre a ser exportable. Això vol dir que si nosaltres hem de contractar companyies professionals sabem que aquestes vindran. Tots sabem el nivell de compromís que exigeixen els festivals europeus, i, moltes vegades, no és el mateix compromís que pot presentar algun ball de diables. Per això no ens hem d’obsessionar.

Dragabales – Parlem de la Festa Major de Tarragona. Quina és personalment la teva visió?

Jordi Bertran – Santa Tecla ha crescut molt gràcies a la gent. Una festa major s’ha de treballar amb la gent que es té i ningú s’ha d’obsessionar a treballar amb presses. Santa Tecla és molt important perquè la gent l’ha fet molt important, les entitats l’han fet créixer i els tarragonins se l’han cregut i se l’han fet seva. Personalment diria que hi ha tres punts bàsics per entendre l’èxit de la Festa Major de Tarragona.

Primer, el retrobament de les tradicions. El Seguici és un exemple molt clar i a més amb molta dignitat. Ara hi ha algunes veus crítiques que diuen que el Seguici no ha de créixer més. De fet això ja fa uns anys que passa. Evidentment s’ha d’intentar consensuar el nombre de gent amb els espais que tenim. Ara bé, el que no pot ser de cap de les maneres és que hi hagi una voluntat de vedar la participació ciutadana. Això crec que és greu, perquè fins i tot s’ha intentat des de determinats sectors participants en la festa. S’hauran de buscar les solucions tècniques que calgui, però tenint en compte que encara això no s’ha fet amb el món dels castells, que és el tema més greu de la Festa Major de Tarragona, per tant s’ha de ser una mica més conscient.

Segon, el nivell de participació creant actes. Això és important. Hi han 80 entitats que organitzen actes per la festa major. Això és una passada. Tenim un nivell d’implicació extraordinari, i no només han estat actes de cultura popular, també n’hi ha d’esportius, o actes dedicats a les arts visuals i electròniques. I això ho fan amb els seus propis recursos.

I tercer, la combinació del tradicional amb el modern. Com va dir en una ocasió el conseller Bargalló, un jove que participa en el ball de diables ha de poder ballar rock a l’envelat. Això fa que la festa sigui actual i tingui un sentit que es renova any rera any.