:: BalldeDiables.cat ::

Reus i el Baix Camp són unes de les zones on la Cultura Popular es viu de forma intensa a casa nostra i per això hem volgut aprofondir en la forma com es veu la festa, i concretament l'àmbit dels diables i festes de foc des d'aquesta zona. Per fer-ho hem recorregut a un espai i una gent que fa més de 20 anys que hi treballen amb esforç i il.lusió. Estem parlant de Carrutxa i ho fem amb dos dels seus responsables, el Salvador Palomar o la Montse Flores amb qui vàrem conversar una plujosa tarda de maig i de la qual ara us n'oferim les seves reflexions.

Com veieu el ball de diables en la zona de l’anomenat model del Baix Camp ?
El model de ball de diables que agafaria la zona del Baix Camp, el Priorat i segurament en algun indret més cap al sud, presentava una característica específica els últims 150 anys aproximadament, i és que es perd el ball parlat allí on va existir. Fins i tot, probablement hi ha llocs on no arriba a existir mai i els únics balls de diables que es fan ja són d’aquest model que diem sense parlaments. Es perd el ball parlat i, utilitzant una definició de mitjans del XIX, els balls de diables són una mena de focs artificials ambulants. Mirant la documentació de l’època, veiem que realment hi ha un esforç perquè el foc sigui molt i molt abundant. És a dir, el prestigi d’una festa estava molt vinculat a la quantitat de pirotècnia al nombre de diables que utilitzava.

Per tant es genera un model de ball de diables que, en lloc de estar integrat per una colla de pocs components que tenen uns papers assignats, consisteix en treure força foc al davant d’una processó o al davant d’un seguici. Aquests balls de diables són oberts, és a dir, tothom qui tingui un vestit i l’equipament per llançar foc, hi pot participar.

Aquest model que en molt pobles es vincula a festes no periòdiques: festes en honor a la Mare de Déu, en acció de gràcies, festes en motius cívics, al segle XIX victòries militars, etc... durant el segle XX va quedant esmorteït i es circumscriu, o bé en casos com Reus a solemnitats relacionades sobretot amb Misericòrdia o a les festes de barri que es mantenen fins a la Guerra Civil, com és el cas del barri de la Concepció al nucli antic on hi ha documentat sortides de diables al desembre després de la guerra, o en el cas de les Borges del Camp o de Falset. A les Borges del Camp sempre surten al davant de la processó que porta la imatge de la Mare de Déu de la Riera cap al poble el dia 7 de setembre o en el cas de Falset per Sant Antoni encapçalant la cercavila de l’Encamissada el dia 16 de gener a la nit.

Amb l’arribada de la democràcia, al Baix Camp i al Priorat, com a la resta de Catalunya, hi ha un procés de revitalització de les manifestacions festives de foc i de les festes populars. Aquesta revilitalització comporta un canvi que iguala el que passa a tot arreu. Al darrera d’aquests balls de diables ja no hi ha una comissió organitzadora més o menys difusa, per exemple, en els cas de les Borges consistia i encara sembla que consisteix a anar-se a apuntar i demostrar que tens l’equipament adequat i comprar les carretilles. En el cas de Reus era la pròpia comissió organitzadora de la festa de la misericòrdia qui s’encarregava de fer llista de la gent que sortia. En el cas de Falset ja era des de fa molts anys el centre d’estudis falsetans. Però el que passa a aquests i altres llocs d’aquesta zona és que neixen colles de balls de diables, és a dir, associacions culturals que es diuen “diables de ..” o “ball de diables de ...”. Això forma part d’un procés genèric dins l’àmbit festiu en el qual manifestacions festives que havien estat vinculades a gremis, a confraries religioses entre d’altres formes organitzaves i aquestes antigues formes d’organització va anant desapareixent i avui són associacions culturals.

Aquestes colles de diables que neixen al Baix Camp i el Priorat fan el mateix que les colles que neixen al Tarragonès a la Conca al Penedès o al Garraf , fan les actuacions al seu poble i són contractades i surten a actuar fora del municipi. I quan surten hi ha diferencies de model .El que havia caracteritzat el model del Baix Camp i Priorat de sortides obertes on s’apuntava tothom qui volia, vestits propietat de cadascú o llogats, es va esvaint en un tant per cent molt elevat. Tot i això, encara hi ha gent que tenim vestits de propietat particular i que ens podem afegir un dia per exemple a les Borges o aquí a Reus, però per exemple a Reus en sortida oberta algun any han sortit dos i un altre tres i molts anys no surt ningú. O sigui només surt la colla de diables. A les Borges no, a part de la colla surt més gent però és l’únic dia.

No poden tornar a revitalitzar aquests tipus de sortides obertes ?
Aquí hi ha un problema, això xoca amb aquesta idea de control de la gent i és clar com pots assegurar una manifestació festiva que no saps quants serem i com serem ? D’alguna manera la normativa tendeix a matar-ho però abans que les normatives ho hagin mort ja es va morint sol, per la pròpia dinàmica de la societat. És a dir els balls de diables que organitzen les sortides ja tenen prou feina a organitzar-se ells i acaparar la pirotècnia que els respectius ajuntaments donen per ells. En tot cas faran divulgar el ball de diables perquè més gent s’apunti al seu ball de diables.

El concepte de manifestació festiva no vinculada a una associació s’està morint a gran velocitat. Per tant parlar del model Baix Camp –Priorat és parlar d’alguns aspectes formals, per exemple el fet que els vestits siguin amb dibuixos decoratius retallats i cosits damunt de la roba que això es conserva en un alt percentatge. El fet de portar civader, que cada diable porti les seves carretilles en una bossa, ha caigut espectacularment. No hi podia haver un diable portador que portes les carretilles de tots quan no se sabia qui eren tots. I era evident que en la dinàmica antiga cadascú es portés els seus coets o tenia un ajudant quan el recorregut era llarg. Això s’ha perdut i moltes colles d’aquesta zona van amb carro o portadors amb sacs com les colles del model penedesenc. L’aspecte més diferenciador és el de la indumentària.

També amb els tipus d’actuacions. Les sortides solemnes no encaixen amb el model que tenim ara. Ara o es surt per festa major o no es surt. Hi pot haver alguna cosa de carnaval o festes de barri però ara fins i tot les sortides que es creen de noves responen a models no històrics, com anar a inaugurar una botiga o un acte de tipus institucional.

Per tant el ball de diables històric sense parlaments es manté en la idea de que no hi ha parlaments i de la indumentària. Però això només era un tant per cent de tot el que el diferenciava amb el model penedesenc i totes la resta de diferencies s’ha anat esvaint. S’anat igualant i cada vegada més

Què en penseu de l’aparició de nous models de colles de foc?
L’aparició de nous models que és totalment constatable en el panorama actual em sembla lògica inevitable i raonable. Nosaltres quan parlem del Ball de Valencians, diem que és un dels precedents dels castells, per tant, era una cosa que va canviar, i a la vegada sembla que té les seves arrels en una dansa que es ballava al País Valencià.

Doncs resulta que en una zona hi havia una manifestació festiva que es deia ball de diables que en un moment donat va ser exportada, es va divulgar a altres zones del territori i que allí ha generat coses absolutament diferents. En alguns llocs s’ha fet una imitació d’alguna part, que és el primer que va passar. La zona del cinturó més urbà de Barcelona han agafat el model penedesenc però sense els parlaments. Però ara no és només això, ara la cosa ja ha anat en un altre estadi, models com el del País Valencià. Potser a la visió del folklore de finals del segle XXI es dirà que els diables del País Valencià tenen els seus orígens en una cosa que es feia al Principat. Però evidentment són una cosa completament diferent i tindran la seva pròpia història.

Això ha passat sempre amb la festa i les seves manifestacions. És un fenomen natural . Per això sí que és bo d’establir i diferenciar quins són aquests models, no per saber quin és millor o pitjor, sinó per no confondre la Moixiganga d’Algamesí amb el Ball de Valencians o amb una colla castellera. Poden tenir punts de contacte però són coses completament diferents. Un diables a l’Horta valenciana és diferent del que fan la Riera i és diferent del que es pot fer a Lleida.

Mentre aquests models han anat apareixent, el ball de diables sense parlaments característic de la nostra zona s’ha anat esvaint.

Parla’ns un mica dels dimonis de la Matarranya. Com estan funcionant actualment. El seu model es manté ?
A la Matarranya s’estan donant fenòmens molt semblants. És a dir, al voltant de la festa de Sant Antoni hi ha un fenomen de teatre popular equivalent al fenomen dels balls parlats hagiogràfics. Hi ha una representació de la vida del Sant i també una sèrie de mostres parateatrals. A la representació apareixen diables que formalment alguns són molt diferents dels nostres diables del Camp de Tarragona i penedesencs. Altres presenten similituds formals per l’estètica, però a banda d’això res més. Aquests diables participen en la representació de la vida del Sant i després participen en alguna cercavila amb ell. Utilitzen foc en algun moment i fins i tot pirotècnia, ja sigui encenent algun borratxo o una carretilla en un bastó per encendre la barraca.

En aquests moments tant als ports com al Matarranya estan sortint colles de diables que estèticament beuen de la tradició pròpia del Sant Antoni però fan el que fan els diables associatius de la resta del país, que és fer actuacions, carretillades, cercaviles o correfocs. És a dir, estan sortint colles que fan correfocs. En aquests moments ja hi ha diables de correfoc a l’Aragó , tres o quatre colles, i al País Valencià. Estèticament utilitzen l’estètica dels diables de Sant Antoni però fan correfocs com qualsevol altra colla de la resta del país.

Però a banda d’aquestes sortides, per Sant Antoni encara compleixen la seva funció ?
Per Sant Antoni continuen sortint i els diables de Sant Antoni continuen existint el dia de Sant Antoni, i són els mateixos diables. El dia de Sant Antoni els diables fan el que els toca fer que és temptar el Sant, encendre la barraca i realitzar la cercavila, però la resta de l’any aquests mateixos diables fan correfocs.

En el folklore, com en altres activitats humanes, la moda i el prestigi hi juguen molt, i si una manifestació festiva agafa prestigi, agrada i impacta a la gent , es lloga a altres poblacions o s’implanta. En aquests moments hi ha una formula que és el correfoc i si tu tens una manifestació festiva que té un punt de contacte amb això, automàticament s’absorbeix . No contractaràs tres botargues de Sant Antoni d’un poble dels Ports per que vagin amb una bareta a empaitar a la canalla. En canvi els contracten per que tirin coets.

Una reflexió, una visió general de la Festa Major de Reus.
Per mi la Festa Major de Reus té un aspecte molt positiu i molt potent, és el model de festa típic del Camp i Penedès basada en un seguici, i que s’ha anat regenerant i ampliant a un ritme molt proper al que és la realitat dels ciutadans. Així com hi ha festes que han crescut molt i que necessiten d’un important aparell promocional i d’altres que eren importants i que van quedar estancades en algun moment, la festa de Reus és una festa bastant discreta en aquest sentit, no sona com poden sonar altres però és força viscuda. Tenia un nucli molt potent que eren els elements festius municipals, gegants, mulassa i nanos i una tronada, que és l’element singular i característic, i el seu funcionament, l’anar i el tornar i fer la processó de Sant Pere, tot això existia i existeix de fa centenars d’anys. Sobre aquest nucli tradicional s’hi han incorporat elements que havien format part, en un moment o altre de la tradició i s’ha fet pausadament i amb un fort component d’interiorització per part de la gent. El cas de l’Àguila és paradigmàtic, és allò de que un element sigui tradicional ja a l’endemà de sortir. Això desmunta totes les teories sobre si han de passar 30 o 50 anys abans que un element sigui tradicional. A nivell de vivència de com ho viu la gent, els pares amb la canalla, de com la dibuixen desprès a l’escola . Tot això és molt positiu.

El perill que té en aquests moments és que hi ha una pressió brutal sobre la festa per igualar-la a altres festes grans del Camp i Penedès, per allò del prestigi mal entès . S’estan copiant coses i es volen fer coses per no ser menys que Tarragona, Vilafranca o Vilanova. I això ens pot portar al ridícul i carregar-nos la festa.

La força de la festa és que funcioni per lo que és. La festa de la Riera ha de ser més grossa o més petita que la de Torredembarra ..., no, ha de ser la de la Riera. Ha de servir perquè la gent s’emocioni fent aquest Ball de Santa Margarida i si aquest ball ha de deixar-se de fer per realitzar-ne un altre , perfecte. No consisteix en fer-ne deu sinó a buscar-li el sentit a la festa. A Reus ho tenim molt bé però en aquests moments anem pel mal camí. La declaració de festa d’interès nacional va ser una xorrada perquè la societat que s’havia mogut no havia demanat això, havia demanat una declaració de patrimonialització sobre un element concret que es vol protegir i preservar que és la Tronada. I això s’ha convertit en el “que importants que som”. Hi ha una obsessió en ser més importants que no sé qui. I això es tradueix en que si aquells tiren coets quan entra el sant nosaltres també, si aquells fan retallables nosaltres també. Estem incorporant a patades coses que es fan a Tarragona, Vilanova o Vilafranca i no hi ha cap necessitat de fer aquestes coses. Alguns d’aquests actes que s’han incorporat a la festa major passen sense pena no glòria encara que existeixin en el programa i en alguna ment pensant d’algú de l’ajuntament. En això jo sóc molt crític.

Abans hem dit que la moda fa que es traslladin elements d’una població a una altra. Per tant coses que no es feien es poden incorporar . Un exemple d’això són els castells. Quan neixen les colles castelleres a Reus porten pilars caminant i l’espai natural per portar el pilar caminant és entre sant Pere i l’ajuntament, és a dir , d’alguna manera hi ha un model de prestigi que és el tarragoní que influeix. Al cap d’uns anys aquests pilars ja formen part de la festa. Això és recrear la festa, donar dimensió a la festa i adoptis coses que funcionen o que t’inspiren d’altres llocs. Un exemple contrari d’això és la festa major petita. Quina necessitat hi ha de tenir festa major petita ? perquè els altres la tenen. Si els moviments associatius que hi ha darrera els elements festius haguessin anat generant elements petits però no generada des de l’ajuntament. És una cosa absolutament artificial el que està passant aquí. La festa major de Reus té una amenaça política

El que no pots intentar des de l’ajuntament és empènyer i muntar actes i que la societat vagi al darrera intentant omplir els forats que es creen. No pots crear uns elements i buscar la gent que els porti.