:: BalldeDiables.cat ::

Per Pau Plana i Parés

Un fet primigeni, un fet transcendent, una significació més enllà de l’evidència del que ens revelen els nostres ulls, ... són algunes de les coses que celebrem, vivim i representem en les nostres festes, unes festes que es basteixen de rituals, liturgies, i formes de funcionament específics que tot aquell qui hi participa, coneix i assumeix en més o menys mesura com a propi.

La forma i força simbòlica és un dels elemenst claus de la festa quan és viscuda realment. Una vivència real que es contraposa amb el trascendent d’allò que es celebra. Quan parlem de la realitat de la vivència festiva, ho fem en contraposició a aquelles festes que s’han intentat oficialitzar des de les jerarquies o institucions i que tot i ser festes oficials no s’esdevenen reals per la falta de comunicació, diàleg, missatge i trascendencia.

Moltes de les nostres festes tenen també un altre component que seria el fet de l’aparell religiós o de religiositat que comporten, i és aquí on molt sovint apareixen més problemes del compte, tant a l’hora de definir com de viure la festa. En una societat laïcitzada, en més o menys mesura, podem encara paralar de festes amb un grau, sigui, el que sigui, de religiositat?

Jo diria que és evident que sí, i ho veiem de forma habitual i, sobre tot, si tenim un concepte ampli del que seria la idea de religiositat basant-nos en la trasncedència i el món simbòlic amb que ens posa en contacte. Ho podem veure a casa nostra i ho constatem en l’article central d’aquest núemro del Dragabales (veure Diablada d'Oruro). Sobre un substrat de religiositat cristiana, sovint matisat també pel discurs de de l’ancestralitat i les arrels precristianes de les festes (ei!, que no vol dir deixar la religiositat i el culte!!), es basteixen la majoria de les nostres festes i elements festius. Aquests no són viscuts segurament de forma religiosa, com podríem entendre que seria un sistema de creences i mediació vers una divinitat, però sí que en gran mesura són viscuts amb una fe absoluta donant un valor de centralitat i un valor simbòlic clau a allò que s’està fent, vivint, representant o observant.

Potser en un moment donat la pervivència de les festes d’origen religiós feia contemporani a qui les vivia, d’aquell moment mític primordial, d’aquella eternitat, del temps sagrat indestructible on s’hi reflectia la comunitat. Sols cal veure, la representació i la múltitut de significacions del Carnaval d’Oruro, que tot i venerar una Verge i representar els pecats i les virtuts, també traspua tota una ideologia de base política i social.

Un dels elements que sovint han tret la son a molts folkloristes i investigadors de la cultura popular ha estat el problema dels orígens, d’on ve això o d’on ve allò... Hi hauria diferents discursos, però casi sempre retornem a un fons mític, trascendent i tenyit, de religiositat sigui de base cristiana o de cultes anteriors.

Davant de tot això, ens sorgeixen unes preguntes i uns dubtes que són, per exemple: com en una societat laicitzada i obertat a l’anar i venir de persones, idees, formes i maneres de fer es manté aquest sistema? Quina és la base? Davant de la immigració o noves idees festives, on queda la base tradicional? Segurament són preguntes de resposta llarga i que donarien peu a moltes discussions, però en tot cas si que val la pena que tinguem una idea clara, que darrere de tota vivència festiva hi ha com a mínim un mite i un rite que entre tots hem creat, una fe en la festa que ens hem anat creient i l’hem anat modificant i que tots aquests elements, lluny d’estar tancats, resten i restaran oberts al devenir del temps, perquè nosaltres i els qui vindran derprés li busquin noves i potser cada cop més originals interpretacions.

Pau Plana i Parés